_
_
_
_
_

Amador Vega: “La nostra societat és cosmètica, s’ha oblidat de l’autèntica intensitat de la vida”

El pensador barceloní acaba de publicar ‘Tentativas sobre el vacío’, un llibre que reuneix treballs sobre filosofia, estètica i religió publicats les dues darreres dècades

Amador Vega exposa que el desig de coses en el capitalisme no s’acaba mai, tant si són coses banals com si no.
Amador Vega exposa que el desig de coses en el capitalisme no s’acaba mai, tant si són coses banals com si no.Gianluca Battista
Gonzalo Moncloa Allison

Quan un conversa amb Amador Vega, li ve al cap aquell vers del Parsifal de Wagner: “Fill meu, aquí el temps es converteix en espai”. El ritme és diferent, l’experiència es dilata. El pensador barceloní, de 64 anys, acaba de publicar Tentativas sobre el vacío (Fragmenta, 2022), un llibre que reuneix treballs sobre filosofia, estètica i religió apareguts en llocs i idiomes diferents durant les dues darreres dècades. És un compendi del seu pensament, però també un “relat” de la pròpia vida. Un matí fred de novembre, l’autor s’asseu d’esquena a la biblioteca. El pis, al centre de Barcelona, és de finestres àmplies, lluminós. Un espai obert. Tot i això, la conversa portarà progressivament cap a allò més tancat de tot, la dimensió mística de l’existència.

PREGUNTA. En aquest llibre, com en bona part de la seva obra, fa dialogar místics medievals amb artistes contemporanis. Què ens diu el Mestre Eckhardt (s. XIV) de pintors com Mark Rothko?

RESPOSTA. Crec que no es tracta de trobar en el present les petjades del passat, sinó més aviat: què podem trobar de Rothko en el Mestre Eckhart? Quina necessitat porta Rothko a rebutjar la representació de la figura humana i a parlar mitjançant monocroms, i a Eckhart a parlar de Déu en termes de no res i buit? Hi ha un paral·lelisme de formes i estructures en la consciència humana, que s’expressa en els diferents llenguatges de l’art, la filosofia o la religió. Ho veiem en els processos de desfiguració plàstica en l’art contemporani, que formalment son anàlegs als rituals sacrificials, per exemple, en les tragèdies gregues... Podem dir que hi ha un vocabulari semblant. D’això tracta el llibre, d’una estètica que anomeno de la negativitat, concretament una estètica apofàtica, paraula que prenc de la teologia negativa.

P. Com entén aquesta persistència, a través dels segles, a expressar allò inexpressable?

R. És el desig humà. El desig que no tot s’acabi amb la paraula dita, que sempre és insuficient. El silenci t’ajuda a sortir del llenguatge sense deixar de parlar, perquè el silenci està contingut en el llenguatge expressat.

P. El desig també té una dimensió nociva, com destaquen alguns pensadors contemporanis a propòsit del capitalisme. Hi estableix una distinció?

R. Certament, al capitalisme es manifesta feroçment com a desig d’una cosa, després d’una altra, i no s’acaba mai, tant si són coses banals com si no. Però el desig de què parlo no és de res concret, no busca res, ni la vida perfecta o benaurada. En tot cas, és un desig que persisteix en ell mateix: desitja desitjar. En negar la cerca d’un objecte concret, es pot girar la mirada cap a un mateix. Hannah Arendt, estudiant el pensament de Sant Agustí, parla d’un doble naixement, en certa manera, d’una nova subjectivitat…

La mística ens parla d’un estat de disponibilitat, de recepció. Si no ets estimat difícilment aprens a estimar

P. Precisament, al llibre té un text en què parla d’una “poètica del naixement”. Ens hem deixat de preguntar pel començament de les coses, pel naixement? Com entén aquest oblit?

R. Ens hem oblidat de moltes coses, per exemple, que hem nascut mortals. Hi ha una ansietat enorme per l’extensió de la vida i pel gaudi repetit. La nostra societat és cosmètica. Fa cirurgia plàstica a cada instant. Amb això es vol dissimular o corregir el pas del temps, i d’aquesta manera, ens allunyem de l’autèntica intensitat de la vida. Però és la mortalitat el que dona sentit a la vida. Crec que va ser Simone Weil qui va dir que la veritat bàsicament té a veure amb la mort…

P. … I no obstant, hi ha tot un imaginari del final, centrat en la catàstrofe.

R. Sí, correcte, però no té res a veure amb la consciència autèntica de mort. Tot el teatre de la catàstrofe són màscares, una darrere l’altra. Perquè si penses que la catàstrofe és universal, en certa manera creus que ens passarà a tots i, per tant a ningú... Això fa que t’oblidis de la teva mort, que és única. I, com deia Rilke, és per a tu. Convé que no moris d’una mort anònima.

P. Hi ha una expressió, el sense perquè, que apareix en diversos dels autors que estudia, com Eckhart o el místic Angelus Silesius, o en novel·listes com Robert Musil i el seu home sense atributs. La defineix al llibre com una “falta d’objecte o finalitat en l’acció”. Si algú s’hi acosta amb preocupacions de caràcter polític o social, considera que un pensament com aquest li pot dir alguna cosa?

R. Sí, esclar. El sense perquè és a la base d’un gaudi que no espera res, que es fa per convenciment, per compromís. Aquí hi ha una visió política importantíssima. Una cosa que es fa gratis, no perquè reporti uns beneficis útils, sinó perquè il·luminarà les teves hores i la dels altres. La filosofia no es pot quedar en el nivell d’allò l’intel·ligible. Ha de baixar al mon sensible. És un pensament que trobem en Ramon Llull (s. XIV). Si ens quedem en el món de la teoria, aleshores la filosofia no serveix per ben poca cosa, un entreteniment d’erudits o un joc d’especulacions i abstraccions.

P. En aquest context, durant l’any Ramon Lull el 2016, vostè va compartir la seva classe de Màster a la UPF dedicada al filòsof mallorquí amb el coreògraf Cesc Gelabert: alumnes i professorat van intentar portar el pensament de Llull a la dansa. Com explica aquesta transició?

R. És un intent de renovar l’estudi de les humanitats. Es parla molt d’estudis comparatius, de transversalitat, però tinc la sensació que és quelcom artificial, que som lluny del que, al meu entendre, hauria de ser. No es tracta de comparar pintors amb poetes: això serveix de ben poc. Crec que cal veure, per exemple, què hi ha de literari en una obra d’art i què hi ha de poètic en una escultura. Cal intentar crear models d’ensenyament que siguin creatius, dinàmics, que facin ballar els conceptes. Ho diu Nietzsche: la filosofia ha de dansar. La mort de Déu de què parla, per exemple, és la mort d’un concepte, res més. Nietzsche no ataca el déu viu d’Abraham, ataca el déu de la teologia, una entitat abstracta.

P. Aquesta artificialitat també afecta l’espiritualitat contemporània? Hi ha un moment del llibre en què esmenta la crítica d’Eckhart als obsessionats per les visions o els raptes extàtics…

R. Perquè és el més vistós. Però són focs d’artifici. Tots els grans mestres de l’esperit, tant els que han tingut experiències visionàries com els que no, com Santa Teresa o Sant Joan de la Creu, recorden que són experiències per a principiants. Un ha de travessar aquests escenaris fantasmagòrics…

P. Empra en els seus treballs un llenguatge tècnic, però alhora es fa explícita la mirada, les sensacions. De fet, al pròleg parla d’aquest compendi com d’un “relat” de la pròpia vida. No és habitual en una acadèmia acostumada al paper, que simula distància i neutralitat.

R. Així és, en gran part, el món acadèmic humanístic d’avui, obsessionat per l’objectivitat cientifica. Si alguna cosa no es pot mesurar amb paràmetres estadístics, homologables per agències de qualitat, és sospitosa. Però la reflexió que un pot oferir després d’anys d’estudi i experiència és dificilment mesurable. Els autors que estudio no són objectes d’un mercat de valors. Amb paraules de Lluís Duch, [l’antropòleg i monjo de Montserrat], jo diria que l’estudi ha de ser una forma de domini de la contingència, podria afegir que també és una hermenèutica del patiment.

P. Què es pot dir de la mística?

R. Millor res, no? (somriu), com diu la paraula mateixa. Però bé, se’n pot dir alguna cosa. Més que no pas parlar de silencis contemplatius, el més important de la mística, en tant que món d’experiencia, és que ens parla d’un estat de disponibilitat, de recepció. Com diu Simone Weil, cal estar disposat, cal estar buit per poder rebre la gràcia. Això vol dir estar disposat a ser estimat. No només estimar activament. Perquè si no ets estimat, difícilment aprens a estimar. Això és aparentment passiu, però estar disposat ja és una forma d’acció: en el moment en què ets visitat has creat un món. Comença amb una renúncia a un primer jo. Però en aquesta renúncia neix una segona subjectivitat, més bàsica: tornes a néixer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_