_
_
_
_
_
MARGINALIA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Abundor proustiana

Proust, igual que Barthes, acaba dient que la vida de debò, la vida plenament viscuda, és la literatura

Proust
Ha estat el centenari de la mort de Proust (1871-1922).Heritage Images (Getty Images)

Com que aquest ha estat l’any del primer centenari de la mort de Marcel Proust (1871-1922), i com que els editors saben molt bé que els aniversaris rodons sempre fan vendre més llibres, les llibreries han aparegut, els darrers mesos, plenes de novetats proustianes: Marcel Proust, Cartas escogidas (1888-1922), Acantilado; Bernard de Fallois, Siete conferencias sobre Marcel Proust, Subsuelo; Roland Barthes, Marcel Proust. Miscelánea, Paidós, o, de grans dimensions, la primera entrega d’una nova traducció al castellà de l’obra gran de l’autor: Por donde vive Swann. A la sombra de las muchachas en flor, Alba. Esperem viure un quant temps per llegir aquesta última versió; també per llegir els últims lliuraments de la Recerca traduïts al català per Josep M. Pinto i Valèria Gaillard. No veiem en català cap altra cosa nova llevat d’un digest preparat per un dels traductors nostres de la Recherche: A la recerca del temps perdut. Una tria per a lectors amb poc temps (Viena, 2022). Deu ser per a gent que es pensa que no arribarà a Nadal.

Parlarem de dos dels títols apuntats més amunt: les conferències de Bernard de Fallois —d’òptima lectura gràcies a la traducció de Lluís Maria Todó— i la miscel·lània proustiana de Roland Barthes, que mai va dedicar un llibre complet, ni grans assaigs, a l’obra del novel·lista.

Gràcies a André Maurois —que va escriure un llibre sobre Proust que no és cap bagatel·la, per molt que Maurois no sigui un autor llegit per les generacions actuals— i als seus bons oficis prop de la neboda de l’escriptor, la Sra. Mante-Proust, Fallois (1926-2018) va trobar els manuscrits relatius als llibres primerencs Jean Santeuil i Contre Sainte-Beuve, i els va editar a Gallimard la dècada de 1950. (Després, el segon d’aquests llibres ha estat preparat per dos altres especialistes; l’últim, Antoine Compagnon, 2022.) Fallois, enamorat de l’obra proustiana com quasi tots els que l’han llegida i tenen una certa dosi d’anys i de memòries voluntària i involuntària, va dedicar a l’escriptor llibres, diversos cursos i conferències: aquestes set que ara es publiquen, sens dubte transcripció arrodonida d’unes sessions orals enregistrades, són una mostra de bon gust en matèria de literatura, coneixement complet d’un llibre tan prolix, i molta capacitat d’anàlisi. Comencen (i acaben) molt bé, amb una crítica d’aquell procediment teòric —que era, només en part, el de Sainte-Beuve, tan bandejat per Proust— que explica l’obra d’un autor a través dels avatars de la seva vida: sembla clar que la vida de Proust té alguna cosa a veure amb la seva novel·la gran, però l’autor va ser prou hàbil per donar als lectors la impressió que el “jo” de la narració no és per força Marcel Proust, l’home.

Una altra cosa és el llibre de Roland Barthes (1915-1980), que recull diversos articles i entrevistes, entre aquestes una amb Jean Montalbetti, de 1978, en què l’un i l’altre, de bracet, recorren els escenaris de la vida i l’obra de Proust per la rive droite de París. El lector que conegui —en aquest cas, s’hi val— determinats aspectes de la vida de Barthes i de Proust, s’adonarà de seguida que la Recerca no és solament un dels llibres (o el llibre) que Barthes va preferir, sinó també el llibre que ell mateix hauria volgut escriure. No és cap detall menor que tots dos fossin gais, tots dos esteticistes —Proust més exagerat que Barthes—, tots dos ciutadans de París, grans lectors, i també que tots dos tinguessin una mateixa dependència filial del pes de l’amor matern (encara que Proust faci morir l’àvia, a la Recerca, i no la mare).

Però hi ha una diferència molt gran en aquestes dues vides: després de la mort de la seva mare (1905), Proust va esperar dos o tres anys per començar a escriure un llibre que, per sort, acabaria abans de morir. Barthes, per contra, en la mateixa circumstància, es va posar a llegir Proust per mirar de consolar-se, va ser força incapaç d’escriure cap altre llibre, va dictar els cursos al Collège de France amb una certa nostàlgia, i, al capdavall, per distracció o per un acte inconscient (segons Julia Kristeva), va ser atropellat per la furgoneta d’una blan­chisserie i es va deixar morir a l’hospital (així va explicar-ho Vidal-Naquet).

Una cosa per acabar: com més lectures va acumular, Barthes va considerar que la vida només posseeix valor dins els marges semàntics de la literatura, tan extensos com en la teo­logia; i va passar el dol llegint. Proust el va passar escrivint un llibre prodigiós, que acaba dient-nos si fa no fa el mateix, a l’última entrega, després d’haver retornat a les llambordes mal anivellades, la magdalena, el tovalló emmidonat i el soroll d’una cullera, després de considerar que l’observació intel·lectual de la naturalesa serveix de poca cosa, i després de dir que les teories literàries no serveixen per a res: “La vida de debò, la vida per fi descoberta i esclarida, l’única vida, per consegüent, plenament viscuda, és la literatura”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_