Un whisky a la salut de Pla i Fuster
La conversa infinita entre ells crida l’atenció per com dues intel·ligències tan profundes es troben i deixen de banda que es trobin als antípodes en el pla ideològic
Hi ha un aforisme de Joan Fuster a Diccionari per a ociosos que diu: “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”. És l’afirmació amb què l’escriptor i professor Antoni Martí Monterde comença la visita a l’exposició “Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita”, a la Fundació Josep Pla. El marc és una jornada de dia sencer que debat els lligams entre els dos escriptors. A Palafrugell no fa la ventada que els meteoròlegs anunciaven i que arrodoniria la postal a la mida planiana. Plou per empipar, però com que el temps estreny, la visita mateixa a l’exposició serà “aforística”, avisa Martí Monterde, el comissari, apuntant-se així a l’esperit de paral·lelismes que travessen Pla i Fuster: es llegeixen, s’entenen i s’ajuden, s’obren projectes i pensaments, s’escriuen i es descriuen, en una època, la dictadura franquista, que els podia fer sentir dos illots.
Estenem el llençol de complicitats, de les menudes fins a les cabdals. A taula, a l’hora d’escriure, els dos hi tenen tabac i whisky. Pla és de Johnny Walker i manuscrit; Fuster, de JB i màquina d’escriure. Els dos comparteixen lectura i fascinació per Montaigne i conviuen com a escriptors de l’editorial Selecta, units per Josep M. Cruzet. De la mà d’un altre editor central, Josep Vergés, faran les guies de Destino, “un monument”: Pla escriu el Viatge a Catalunya, “el primer llibre en català que publica durant el franquisme” —precisa Martí Monterde—, les guies de Mallorca, Menorca i Eivissa, i Fuster fa la del País Valencià, a proposta de Pla. La publicació d’El País Valenciano li porta a l’assagista de Sueca una primera campanya de linxament. “Pla és dels pocs escriptors de l’època que compren la idea fusteriana de Països Catalans”.
Mica en mica, a cop d’aforisme o d’idees trenades, amb didalet de whisky o sense, afloren les complicitats que van permetre tirar endavant concrecions enmig de les prohibicions de la dictadura i en una societat en “permanent somnolència digestiva”. El concepte és fusterià i Martí Monterde el trasllada al present: “Llegir Fuster i Pla és sortir d’aquest impàs en què ens trobem”. El colofó arriba quan Fuster fa la introducció a l’obra completa de l’empordanès. I el colofó de la jornada, un esplèndid text literari de Baixauli: “Fuster és escriptor de punts suspensius, escriu com si tinguera al davant el lector, són escrits profunds i divertits”. Està escrit: Fuster —i també Pla— insisteixen a allargar la conversa amb el lector.
La conversa infinita entre ells crida l’atenció per com dues intel·ligències tan profundes es troben i deixen de banda que es trobin als antípodes en el pla ideològic. Segurament perquè són prou intel·ligents, com evidencia la carta que Pla envia a Fuster demanant-li un informe autobiogràfic per elaborar el seu homenot. Vol que es deixi anar: “El que vós no podeu dir, jo ho puc dir”.
