_
_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Pavellons molt llunyans

El retrobament amb la romàntica novel·la de M. M. Kaye sobre l’Índia del Raj transporta a la no menys remota Barcelona del 1980 de la primera i captivadora lectura

Jacinto Antón
Ben Cross y Amy Irving, protagonistas de la serie 'Pabellones Lejanos'.
Ben Cross y Amy Irving, protagonistas de la serie 'Pabellones Lejanos'.

Som els llibres que llegim i les seves pàgines viatgen sempre amb nosaltres, en la nostra pell i la nostra sang, convertits en àncores de la nostra identitat i de la nostra memòria. Aquesta sentida declaració ve a tomb perquè m’he retrobat amb, atenció, Pabellones lejanos, la romàntica novel·la de M. M. (Mary Margaret) Kaye sobre l’Índia del Raj que a molts tant ens va emocionar fa anys i que s’ha convertit en el record en sinònim de sentiments desfermats, grans aventures en paratges remots, i antic amors. El retrobament amb el llibre coincideix amb la notícia que és un dels títols que recuperaran els amics de Zenda-Edhasa en la seva magnífica col·lecció de clàssics de l’aventura; i també amb els retrets que em fa un lector (sota l’intimidatori sobrenom de García Márquez) de, en els meus articles, “simplificar la cultura”, “escollir i elogiar autors formalment plans, de literatura de consum” i “amb els seus quatre temes produir miopia del present”. Probablement té raó i la vida m’hauria anat millor si hagués llegit més Proust i menys Sven Hassel.

En fi, per miopia del present, la que m’ha provocat reprendre Pabellones lejanos, que m’ha traslladat a un passat allunyadíssim, no només perquè està ambientada a l’Índia del segle XIX després de la revolta dels sipais, sinó perquè la vaig llegir per primer cop en una època gairebé remota, la Barcelona del 1980. Diarista compulsiu, tinc anotat el dia exacte que em vaig comprar el llibre —a Áncora y Delfín— i el vaig començar a llegir: el 13 d’agost, un dimecres. Feia temps que l’anava veient a l’aparador, amb aquella inoblidable portada, tan bonica, en tons pastel rosats i blaus, d’una fortalesa oriental retallada contra unes altes muntanyes nevades (la meva edició és la primera de Plaza & Janés, de maig de 1980). Aquella portada va alimentar un anhel d’horitzons llunyans que m’acabaria portant uns anys més tard d’excursió a les fonts del Ganges i els estreps de l’Himàlaia, al Caixmir i els jardins de Shalimar, al Ladakh i el Zanskar.

La fortalesa del dibuix és, esclar, el Hawa Mahal, el Palau dels Vents, el palau fortalesa dels rajàs de Gulkote, el regne fictici a la frontera nord del Panjab inventat per Kaye per a la seva novel·la, i és en un balcó secret d’una de les seves torres, la Torre del Gall Dindi, on se citen de petits els dos amants protagonistes, tots dos culturalment mestissos: l’anglès Ashton Pelham-Martyn, Ash, criat per indis després que morissin els seus pares, i Anjuli-Bai àlies Kairi (pel nom del mango immadur), neta d’un mercenari rus d’ascendència cosaca la filla del qual es va casar amb un rajà. Les muntanyes són les de Dur Khaima, els Pavellons Llunyans del títol, que l’Ash i l’Anjuli eleven a la categoria de divines des del seu amagatall al balcó, refugi de micos, òlibes, corbs i els petits bulbuls groguencs de cresta negra (llavors no ens fixàvem en els detalls ornitològics de la novel·la), i que Kaye descriu de manera inoblidable.

“L’esplèndid massís d’una munió de cims”, llegim i imaginem, “prenia un aspecte diferent amb cada canvi de llum i d’estació. Una flama brillant quan sortia el sol i una resplendor de plata al migdia. Daurat i rosat al capvespre, lila i lavanda amb les primeres ombres de la nit. Violeta contra els núvols de tempesta i fosc contra les estrelles”. La paleta d’un Waterhouse panjabi.

Repassant les meves anotacions d’aquella època, veig que aquelles setmanes llegia precisament Kim, de Ruyard Kipling (una influència evident de Pabellones lejanos); Los cañones de agosto, de Barbara Tuchman; los Despachos de guerra, de Michael Herr; Factotum, de Bukowski, i El pájaro pintado, de Kosinski. Vaig descobrir Ballard. Vaig veure al cine El topo, de Jodorowski, al Publi 1; Taxi Driver, al Céntrico; La marquise d’O, a l’Spring; A la caza, a l’Astoria; El imperio de los sentidos (!), al Balmes. A la tele, Yo, Claudio. I vaig anar a l’estrena de Jordi Dandin al Lliure. Els llocs on quedava eren el Goliard, el Brina, el Tip-tip. Sentia una vegada i una altra La quiero a morir, de Francis Cabrel, i All for Leyna, de Billy Joel. Era un món molt diferent: a casa fèiem cua per trucar per telèfon, es venien amfetamines a la farmàcia, faltaven dos anys per a la gran victòria del PSOE, la selecció jugava contra Alemanya Oriental, a un sikh no el veies si no és que anaves a l’Índia, i no cal dir que no senties urdú quan baixaves a comprar a la botiga de la cantonada, i Vic es deia Vich. Durant la lectura de la novel·la (726 pàgines que vaig acabar el 27 d’agost, un dimecres) vaig anar a la caixa de reclutament per renunciar a la pròrroga de la mili: una decisió que va suposar que a l’octubre me n’anés a fer el campament a Colmenar Viejo —tan diferent de Peshawar— i estigués en perfecte estat de revista per al 23-F l’any següent...

L'edició del 1980 de 'Pabellones Lejanos'.
L'edició del 1980 de 'Pabellones Lejanos'.

És difícil dir si quan vaig decidir fer el servei militar i vestir de caqui hi va influir la lectura de Pabellones lejanos, que glorifica bastant l’exèrcit (hi ha un episodi de la recuperació d’uns rifles a la frontera digne del cicle de la cavalleria de John Ford). És clar que és l’exèrcit britànic dels romàntics llancers de Bengala i el cos de Guies, que no són el mateix que la Policia Militar del Pardo, de la mateixa manera que un Cetme no és un Lee Enfield, ni un jezail. Als Guies, l’aventurer Queen’s Own Corps of Guides, a qui està dedicada la novel·la (Kaye era dona i jove d’un general i un coronel del cos, respectivament) pertanyien l’indisciplinat Ash, de lleialtats enfrontades, i el seu gran amic Walter Hamilton. Hamilton és un personatge real, un heroi de veritat que va guanyar dos cops la Creu Victòria, una de pòstuma, i que era de la família del marit de Kaye. L’escriptora (Simla, 1908-Suffolk, 2004), filla del tinent coronel Sir Cecil Kaye, va residir a l’aquarterament dels Guies, el llegendari fort de Mardan, i va viure l’ambient de la lluita a la frontera nord-oest (el Khyber!) contra els afridis (paixtus) que era la raó de ser de la unitat i constitueix una de les línies argumentals de la novel·la.

Quan la llegia el 1980 no em podia imaginar que un dia em trobaria personalment amb Walter Hamilton, ell en estàtua, de fet. Va ser molts anys després, el 2006, al National Army Museum de Chelsea, a Londres. Vaig topar amb la gran escultura del tinent retratat en els seus darrers moments, amb el sabre i el revòlver a la mà, abans de caure dulce et decorum al front de la seva band of Guides en l’heroica defensa de la Residència del representant britànic a Kabul durant la Segona Guerra Afganesa, un episodi que es relata a Pabellones lejanos. És on vam aprendre que per als afganesos de les tribus és un deure mutilar els cadàvers dels enemics, que no hi ha cadafal com un bon canó enemic, i que l’amistat és en realitat la més noble de les causes.

També es narren coses que venen de l’experiència directa de Kaye a l’Índia, com la història de la mangosta domesticada, que explica en les seves monumentals i profuses memòries en tres volums de Share of Summer. L’escriptora conservava l’ungla d’un tigre que havia caçat el seu pare, i això me la fa sentir molt propera, i coneixia algunes paraules de l’idioma secret que feien servir amb els elefants els seus mahouts (“dutt, dug…”) . Per cert, és preciosa l’anècdota de la filera d’elefants amb els howdah, amb les lliteres al llom carregades de sahibs a la caça del tigre, aturada en un camí davant d’una cobra reial que es negava a apartar-se.

El 1984 es va estrenar la sèrie d’HBO Pabellones lejanos, que no estava prou bé però no era el mateix (no hi ha res que estigui a l’altura del que imaginem), amb Ben Cross, Amy Irving, Omar Sharif i Christopher Lee. I el 2004, un musical sobre la novel·la, amb Kabir Bedi (Sandokan a Pabellones lejanos!) en el repartiment.

Però el que queda sobretot de la novel·la en el record és el seu romanticisme desfermat. L’amor de l’Ash i l’Anjuli, apassionat, fogós, estratosfèric, ple d’obstacles i disgustos, era el que somiàvem tenir llavors (bé, els obstacles i els disgustos sí que els teníem), i vam continuar somiant. L’escena del retrobament dels qui eren uns nens quan es van separar i que ara s’han convertit en un audaç, guapo i rebel oficial dels Guies i en una fascinant princesa casadora, respectivament (ell la reconeix per l’antiga cicatriu de la mossegada d’un mico al braç: mireu si és bonic), encara et talla la respiració.

La parella consuma el seu amor prohibit en una cova durant una tempesta de sorra, una escena significativament molt semblant a la de dos altres amants eterns, l’Almasy i la Katharine a El pacient anglès. Ai, les tempestes de sorra, on són quan les necessites! A l’Ash, l’Anjuli, d’ulls “del color de l’aigua en repòs, amb estries daurades”, li suggereix les paraules del Faust de Marlowe davant d’Helena de Troia: “Oh, ets més bonica que l’aire de la nit, embolcallada en l’encant d’un miler d’estrelles!”. I a Hamilton la nòvia del seu amic li recorda els versos de Byron: “Avança en la bellesa com la nit de cel sense núvols i ple d’estrelles”. Tot això, a més del que eren el sutte (cremar la dona a la foguera del marit) o els tulwar (els sabres hindustànics) és el que vam aprendre a Pabellones lejanos, que algú potser considera literatura simplista. I també vam aprendre aquelles paraules de Riskin que citava Kaye: “Les coses més boniques del món són les més inútils: els galls dindi i els lliris, per exemple”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_