_
_
_
_
_
La crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

El plor del bosc

Hi ha dies que no s’hi cap, fins al punt que la gestió de la gent es presenta tan complicada com la de la massa forestal

Caza jabalies Collserola
Caça de senglars a Collserola, en una batuda de desembre a Sant Just Desvern.Gianluca Battista
Ramon Besa

“Espera i veuràs, estimat Ramon!”.

El so del mòbil m’avisa d’una notificació de WhatsApp d’un conegut de Barcelona.

Apareix tot seguit la imatge d’un petit cistell de bolets que busca una emoticona d’admiració i també de frustració per haver preferit un bon dinar a acompanyar el meu veí de ciutat en la seva expedició per una ruta micològica relativament popular del Lluçanès.

He de meditar la resposta perquè qui se sent afortunat no sap distingir una lleterola d’un rovelló i ni tan sols és conscient que ha trobat un ou de reig que sobresurt entre alguns fredelucs, una espècie que per al meu gust ha perdut la seva gràcia des que ja no es poden coure al Collet de Sant Agustí.

Fa temps que vaig de fonda en fonda —m’estimo més que em donin de menjar que anar jo mateix a buscar-lo— i que he deixat de trepitjar el bosc, fins i tot el que tinc més a prop a Perafita. Avui, ja gran, sento la mateixa por que de petit, amb una diferència insalvable: llavors tenia algú que m’acompanyava i em va ajudar a vèncer el pànic que significava viatjar a un escenari tan fascinant com desconegut, mentre que ara em veig incapaç d’instruir qui ja va néixer ensenyat i camina pel bosc com si anés per la Rambla.

El bosc no està concebut per passejar-hi, ni tan sols amb la companyia d’un mòbil, sinó que visitar-lo requereix una certa iniciació que passa per saber orientar-se, descobrir per on surt i es pon el sol i també per recordar el camí en què s’ha deixat el cotxe, si no és que s’hi va a peu, tret que es confiï en l’instint personal o en el de la massa que es mou de manera dispersa pels boscos de Catalunya.

No només hi ha alguns avesats buscadors de bolets que s’allunyen dels molts principiants, la majoria entregats finalment als trobadissos mercaders, sinó també vells caçadors que s’esbatussen amb els legisladors i els joves animalistes perquè els volen deixar sense gossos, estigmatitzats últimament per abatre cabirols, porcs senglars i conills amb animals de companyia quan abans presumien de complir una funció social.

Les motos i alguns quads s’obren pas igualment mentre augmenta sense parar la circulació de les bicicletes de muntanya, es manté el nombre d’excursionistes i hi ha cops de colze per fer fúting, una gentada que posa en guàrdia els pagesos que de bona o mala manera defensen les masies que encara no s’han convertit en cases rurals, el negoci de molts pobles on de seguida que es pot s’escapa com a teràpia la gent de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Hi ha dies en què no s’hi cap al bosc, fins al punt que la gestió de la gent es presenta tan complicada com la de la massa forestal que cada estiu alimenta el debat social quan els incendis arriben a les petites urbanitzacions, furtives o legals, guanyades sempre amb molt d’esforç i pocs estalvis.

No és fàcil posar-hi ordre, ni tan sols als parcs naturals assenyalats i regulats, perquè la multitud creu que el bosc és seu, cada col·lectiu s’atorga el dret de cuixa i tots el volen magrejar, hi hagi guàrdies forestals o no, un col·lectiu que aspira a guanyar-se amb el temps la credibilitat dels bombers.

Encara que sembli mentida, potser no queda més remei que etiquetar cada grup amb armilles de diferents colors perquè siguin visibles i evitar així mals majors, o en cas contrari pot ser que s’imposi expedir carnets o haver de pagar també per caçar bolets, com ja es fa en algun lloc. Els boscos tenen propietaris, individuals o mancomunats, que es queixen de la manca de civisme de molts visitants i de la poca rendibilitat que suposa explotar la fusta tot i que augmenten les comandes de llenya per la crisi energètica derivada de la guerra europea.

L’abandonament dels boscos ha estat propiciat pel desemparament de les cases de pagès i l’extinció de les pastures en un moment en què, per contra, la tala d’un arbre es considera un sacrilegi en els sectors ecologistes més radicals. La massa combustible s’amuntega com una pira, es prohibeixen les cremades prescrites, els camins de transhumància i amb dret de pas es difuminen, els agricultors envolten amb tanques i cables els seus terrenys per al bestiar i la merda guanya l’aigua en la cursa cap a la riera Gavarresa o els Sorreigs.

El polvorí queda disposat per al llumí de qualsevol aventurer perquè l’equilibri resulta impossible, i els que hi surten guanyant són els qui es dediquen a la indústria càrnica i els cavalls. El galop s’imposa com la solució més natural al caos i el soroll d’uns boscos que van néixer en silenci quan era petit i m’obria pas de la mà de veïns entranyables, com el Garduxeres. Vaig aprendre llavors a diferenciar un pi d’un roure, el cant d’una cadernera del d’un pinçà, el vol d’una perdiu del d’una tórtora, la tija del sègol de la del blat, l’olor de la farigola de la del romaní i les diferències entre les propietats de la flor de saüc de les de la cua de cavall. El bosc era una font de riquesa, saviesa i negoci perquè donava vida a molts oficis i tenir-ne cura era tan important com gaudir-ne: calia arreglar el terreny amb cabres o sense, de vegades amb ovelles i fins i tot ases, perquè els senders fessin olor de net i no hi hagués problema per trobar les fonts d’aigua cristal·lina com el gorg Negre.

Fa anys que no reconec aquell bosc i ja no vaig a buscar bolets amb els amics de Barcelona. En tinc prou amb dir que no me’n recordo, com fan els autèntics buscadors que no ensenyen mai el seu trofeu, i em limito a aplaudir els qui presumeixen d’haver trobat un tresor després de picar l’ullet al cuiner perquè es faci càrrec del cistell sense preguntar i disposi d’un gran dinar micològic; així tothom content i enganyat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_