_
_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Es pot ser feliç a la feina?

La setmana laboral de quatre dies es dibuixa com un al·licient per treballar millor

Un jove esgotat al seu lloc de feina.
Un jove esgotat al seu lloc de feina. SHIRONOSOV (V (GETTY IMAGES)
Ana Pantaleoni

Es pot ser feliç a la feina? La pregunta me l’he repetit una vegada i una altra aquests mesos pandèmics en què l’estrès laboral ha pogut amb més d’un. I quan ho pregunto, molts diuen que no. Però mantinc, sempre, l’optimisme.

S’hi pot ser feliç si la feina és vocacional i està per sobre de tot. També si el teu salari és estratosfèric. Es pot, sobretot, si la teva visió de la vida s’adapta a la dura realitat inflacionista. Però ni la vocació ni els diners ni el bon caràcter que tenen algunes sembla que mitiguin el cansament amb què aquest any, concretament aquest any, subratllo, arribem a les vacances. N’estem fins al capdamunt.

Ens arrosseguem fins a aquest període de descans en estat de burnout, és a dir, amb estrès crònic, que es caracteritza “per una despersonalització de les tasques, un desgast emocional i físic, i baix rendiment”, segons l’OMS. Els experts estimen que el burnout afecta el 10% dels treballadors i, en les formes més greus, entre el 2% i el 5%.

Hi ha molt per fer. Recorro a aquest lema tant del món del màrqueting: un treballador feliç és un client feliç i, per tant, un compte de resultats amb més beneficis. Però per aconseguir-ho cal canviar les coses. L’esperança, en la meva opinió, té nom: la setmana laboral de quatre dies. Si és possible, «gairebé» amb el mateix sou. Algunes empreses ho han posat en marxa tímidament a Espanya.

L’Antonio, nom fictici, explica com li va l’experiència: “Hem passat d’una jornada laboral de 40 a 34 hores i estic content. Sobretot, perquè ara tenim un cap de setmana llarg, de divendres a diumenge, i es nota en el descans. Les hores les aprofites per a tu mateix. He fet milions de coses els divendres. El ventall és infinit i només parlem d’un període de temps curt, fins al migdia”. Hi ha contrapartida? “La part negativa no és tan negativa”, continua l’Antonio, “perquè el temps s’atura per a pràcticament tota l’empresa. Simplement t’obliga a plantejar-te una setmana més curta. I la setmana et passa volant, ni te n’adones. La càrrega és la mateixa, el que redueixes són les hores dedicades a un projecte. I n’anem aprenent. Aprenem a optimitzar el temps. Primer va ser tallar les reunions infinites que no arribaven enlloc. Reduir temps improductius i concentrar la productivitat. I, sobretot, treure’t coses de sobre per arribar al dijous”.

L’objectiu és provar si la reducció dels temps laborals, mantenint els mateixos sous, és assumible per part de les empreses i no minva la seva productivitat ni els seus marges. A Espanya es treballa 1.577 hores de mitjana l’any, 245 més que a Alemanya i 210 més que al Regne Unit, però aquests països generen més riquesa. No tot és tan fàcil. Fa unes setmanes els treballadors de Telefónica van rebutjar unànimement la setmana laboral de quatre dies. El principal motiu d’aquesta manca d’interès per part dels treballadors és que, en el context de crisi i d’incertesa econòmica, l’oferta de l’empresa no resultava atractiva per la reducció salarial que, a més, comportava també una retallada de les cotitzacions socials. Amb els nivells de productivitat que hi ha a Espanya, explica Ramón Muñoz, autor de l’article sobre el procés a Telefónica, és molt difícil que pugui implantar-se.

“La realitat és que de dilluns a dijous vas més enfeinat, però també és cert que el dilluns la gent arriba més relaxada”. Al Guido, tot i tenir jornada laboral de quatre dies, se’l sent molt cansat a l’altra banda del telèfon. “L’organització és la clau i també aprofitar els temps. És una bona idea sempre que sigui viable. Cal proposar-s’ho. És un benefici poder desconnectar de la feina tres dies a la setmana, és la pera. Tot depèn de l’empresa, de la indústria i de la feina que facis i lògicament que sigui beneficiós per al treballador”. El Guido és dels que creu que es pot ser feliç a la feina, però per aconseguir-ho “no depèn de treballar un dia més o menys, sinó que molts planetes estiguin alineats. Són molts els factors que han d’estar en línia perquè una persona hi estigui a gust”.

Penso en alguna persona que conegui i sigui feliç, sobretot a la feina. Raül Balam, cuiner i actiu a Instagram. Suposo que l’associo a aquest estat pel bon rotllo que veig a les seves xarxes: “Soc feliç en general, amb tot. La cuina em fa molt feliç. Quan vam obrir l’últim restaurant, pensava: ‘Raül, per què?’... i veia la porta i pensava: ‘Soc feliç’. Jo no seria feliç assegut davant de l’ordinador. Tinc sort, compto amb un equip humà motivat que m’acompanya. Quan vam obrir Cuina Sant Pau vam tenir clar que pagaríem més que el salari mínim. Aquest serà l’estiu de la nostra vida”. Balam afegeix: “Jo visc en unes vacances eternes. Soc feliç fent el que faig”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ana Pantaleoni
Redactora jefa de EL PAÍS en Barcelona y responsable de la edición en catalán del diario. Ha escrito sobre salud, gastronomía, moda y tecnología y trabajó durante una década en el suplemento tecnológico Ciberpaís. Licenciada en Humanidades, máster de EL PAÍS, PDD en la escuela de negocios Iese y profesora de periodismo en la Pompeu Fabra.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_