_
_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

La meva família d’esquirols

El ‘Chip’ ha fet niu amb tres cries precioses dalt d’un arbre del jardí a Viladrau

Esquirols saltant.
Esquirols saltant.DR JOHN PURVIS
Jacinto Antón

La natura no deixa de sorprendre’ns. Ho podria haver dit Thoreau, des de la seva cabana al costat del llac Walden, a Massachusetts, però ho dic jo des de casa meva a Viladrau, Osona. No és que em vulgui comparar amb el gran escriptor i pensador que va escriure “vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, enfrontar-me només als fets essencials de la vida, i veure si podia aprendre-hi el que la vida m’havia d’ensenyar, no fos cas que quan estigués a punt de morir descobrís que no havia viscut”. Són paraules profundes que conviden a reflexionar i que subscric completament; i malgrat tot, Thoreau no tenia un niu d’esquirols al jardí, i jo sí.

S’ha de matisar que d’esquirols sí que en tenia, el bon home (en un bosc de Massachusets te’n pots trobar un fotimer) i de fet els va descriure esplèndidament en la forma de “petits ballarins” amb “ludicrous expression and a gratuitous somerset”, expressió ridícula i tombarella gratuïta. Molt bo, sí. Però, insisteixo, pel que jo sé (ell, que filosofava fins i tot amb la calàbria, segur que ho hauria explicat) mai li van criar esquirols a casa i van passar a formar part de la seva família.

Per a mi, entregat a l’observació de fauna més important, com els gamarussos i els oriols, els esquirols eren, abans de niar al meu territori, éssers secundaris, inconstants, una mica insulsos en la seva identitat rosegadora, que provocaven uns instants de distracció i alegria quan saltaven entre els alts pins del jardí, i poca cosa més. En això no seguia Ralph Waldo Emerson, mestre de Thoreau, que deia que “l’esquirol omple l’ull tant o més que un lleó”. Fins que un va començar a actuar en el meu entorn d’una manera insòlita per ser un esquirol. Passava molt més temps del que és habitual al nostre terreny, s’instal·lava una bona estona a les mateixes branques i ens vigilava atentament. Em va semblar un comportament molt estrany i, sempre disposat a capbussar-me en els reptes de coneixement, misteri i aventura que ens ofereix el món natural, vaig decidir investigar.

Un esquirol corre per damunt d'una tanca.
Un esquirol corre per damunt d'una tanca.SHAMIL ZHUMATOV (REUTERS)

El meu esquirol, que vaig començar batejant amb el nom de Chip –en referència als dibuixos Chip i Chop de Walt Disney, és clar, va resultar ser un esquirol vermell o esquirol comú euroasiàtic (Sciaurus vulgaris). De les primeres coses que vaig descobrir és que els meus Chip i Chop de referència, els que emprenyaven el Pluto i el Donald, no eren esquirols vermells sinó esquirols llistats nord-americans del gènere Tamias, el que en anglès anomenen chipmunk, i a més no s’anomenaven originàriament Chip i Chop sinó Chip i Dale (a Espanya se li va canviar el nom al segon). Va ser un primer indici que per més que em pensés que sabia força coses sobre els esquirols, anava errat. En general, pensem que coneixem els esquirols perquè n’hem vist a Ice Age (Scrat) o Merlí l’encantador, on el mag i Artur es converteixen en dos, o a Operació Cacauet (The nut job), amb els simpàtics Surly i Andie. Però són més complexos, i fins i tot surten al Ramayana, el Kalevala i La rama dorada de Frazer. Apareixen (a més de Bambi) en poemes de Yeats, de Keats, i de Wordsworth.

Amb 278 espècies a tot arreu menys a Austràlia i l’Antàrtida, la família dels esquirols, Sciuridae, inclou parents com els gossets de les praderies, les marmotes, els esquirols voladors, els terrestres i els arborícoles, com els nostres esquirols vermells. Aquests, “atletes superdotats en abrics de pell”, com els ha batejat algú (ara ja no recordo si era Yeats, Keats, Wordsworth o jo mateix), es caracteritzen per tenir una gran cua, que els serveix de balancí per als seus salts, però també per dissipar i conservar la calor: de vegades la fan servir com un para-sol i d’altres com una manta. La particular anatomia de les seves articulacions fa que siguin capaços de baixar pels troncs dels arbres amb el cap mirant avall (una cosa que no sé si heu provat però que és extremadament difícil). Els característics flocs de pèl que tenen a les orelles són estacionals; ensumen, hi senten i hi veuen molt millor que nosaltres, tot i que no distingeixen el vermell del verd; n’hi ha de negres i d’albins; no migren ni hivernen (els arborícoles holàrtics); són omnívors i poden menjar caramels, aletes de pollastre i pizza, tot i que en tenen prou amb pinyes, llavors i fruits secs, que treballen d’una manera característica amb unes dents molt esmolades susceptibles de causar doloroses ferides si proves d’atrapar-los. Acostumen a emmagatzemar menjar en amagatalls que recorden amb una habilitat sorprenent. Els dos sexes són iguals, tret que t’hi fixis molt.

Un esquirol vermell.
Un esquirol vermell.royal society

Els esquirols vermells no són gaire socials, ni tan sols amb mi, i no interactuen amb els altres esquirols, tret que s’hi vulguin aparellar, o la femella amb les cries. Marquen el seu (meu) territori deixant gotes d’orina a les branques i refregant-s’hi amb el perineu (això ho he llegit però no ho he vist). Tampoc els he observat practicant sexe, que deu ser tota una escena perquè practiquen l’anomenada persecució d’aparellament, en què hi pot haver diversos mascles que volen caçar una femella en estre al crit de “muk-muk, muk-muk”. Resultat de la còpula múltiple és que les femelles poden parir una mateixa ventrada de pares diferents, com prova l’ADN. Els mascles es barallen ferotgement entre ells per les femelles: el gran especialista en esquirols Richard W. Thorington, de l’Smithsonian, esmenta que ha vist un mascle mossegant l’escrot a un rival.

No només per tot això, la vida dels esquirols no és gaire idíl·lica. Tenen molts enemics, entre els seus depredadors hi ha les aus de presa, les guineus, les serps, els mustèlids, els gossos i els gats. També els ossos, els coiots i els llops, però per aquests no cal patir a Viladrau. Tampoc pels colons que feien servir els famosos rifles de Kentucky per abatre’n milions (avui encara és un passatemps als Estats Units) i cuinar pastís d’esquirol. Tenen paràsits i es poden contagiar d’un virus que els resulta letal, el virus de la verola de l’esquirol (SQPV), que va causar estralls a la colònia del bosc de How, a la vall d’Eskdale, a Cumbria, on vivien Belinda, Wounded Soldier, Charles i Camila (vegeu Belinda, the forest How red squirrel, del fotògraf Peter Trimming, The Book Guild, 2016). La gestació dura uns 40 dies i la cura de les cries, que surten del niu entre els 37-58 dies, uns 70.

Equipat amb tota aquesta aclaparadora quantitat de dades –obtinguda en bona part de Squirrels, the animal answer guide, de Thorington i Kati Ferrell (John Hopkins University Press, 2006), els meus prismàtics i el temps que altres dediquen a la vida social o a fer la migdiada, he passat setmanes seguint els passos del Chip. Sota l’atenta mirada del meu gat Charly, que el Chip esbroncava insòlitament des de les branques amb xiscles indignats i advertències, l’esquirol anava amunt i avall pels arbres des de diverses parts del jardí, aturant-se per treballar i degustar amb fruïció brots vers dels cedres dels meus veïns ucraïnesos (sí, ja sé que hauria estat una crònica més actual que la dels esquirols). El Chip tornava sempre a un punt que, servidor de tant en tant l’encerta, vaig acabar identificant com el seu niu. Es trobava a la forquilla de dues branques a la capçada d’un pi que va escapçar una ventolera ara fa anys. L’esquirol hi havia construït, aprofitant les branques trencades i material vegetal de tota mena, un cau aeri perfectament camuflat. S’hi passava molt de temps a prop, apostat en una branca, estranyament immòbil per ser un esquirol.

Van anar passant els dies i un matí que llegia Anne Carson (Unas pocas palabras sobre lo importante y lo trivial: “Les coses importants són el vent, la maldat, un bon cavall de combat, les preposicions, l’amor inextingible…”) vaig alçar el cap i vaig veure un esquirol en miniatura que sortia del niu, i després un altre, i un tercer tan fosc que gairebé era negre. Van estar-se una bona estona aferrats al tronc i em va semblar una de les visions més boniques que he tingut a la vida. Les coses importants, sí. La mare les vigilava de prop i vaig voler llegir en la seva mirada, quan es va creuar amb la meva, una mena d’orgull, compartit. No els he tornat a veure. Probablement ja s’han independitzat. No sé què se’n deu haver fet, ni què se’n farà. El 75% dels esquirols moren abans de fer l’any.

Jo, malgrat tot, soc optimista amb el futur de la meva família d’esquirols, i espero que puguin evitar falcons, serps, gardunyes, caigudes, transformadors i cables elèctrics, i altres perills. Els he instal·lat unes quantes menjadores especials, he desbrossat rutes, fet fora potencials depredadors (el gat borni de la Masia del Montseny) i he llegit esperançat que els esquirols poden tenir dues ventrades l’any. Chip, estimat, ja saps que aquí tens casa teva.

 

Una cria d'esquirol.
Una cria d'esquirol.KARLSRUHE POLICE HANDOUT (efe)

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_