Dostoievski, una febrícula catalana

“Un degenerat”. Així saluda i qualifica Josep Pla Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petesburg, 1881). I no s’atura aquí: tot elogiant Txékhov, el compara amb un Dostoievski que surt força malparat: pretensiós, poc objectiu i d’una humanitat ben discutible... Tampoc pot dir-se que el de Pla sigui un judici aïllat. Il capo de l’avantguarda espanyola, Juan Benet, carrega diverses vegades contra la indigesta bava sentimental de Dostoievski (“una larva, el Juan de Orduña de l’ànima humana”, diu comparant-lo a l’actor i director de cine español), mentre que el summe estilista del segle, Vladímir Nabókov, considera que ni una sola de les pàgines de Dostoievski mereixeria formar part d’una antologia de prosa reeixida. En el cas de Nabokov sempre és gustós recordar la resposta de Jorge Luis Borges, que establia una diferència entre autors de pàgina i autors d’obra, per assegurar immediatament que les novel·les de Dostoievski mereixien entrar senceres en qualsevol antologia.

Potser les paraules de Pla i de Benet es deuen, més enllà del gust, a una estratègia defensiva, perquè es tracta de dos prosistes excel·lents sense gaire talent per imaginar situacions ni diàlegs ni personatges ficticis, que podien sentir-se acomplexats davant els esplèndids desplegaments de la febrosa imaginació de Dostoievski. Sigui com sigui, se’ls pot confrontar la defensa de Marcel Proust que, ben avançada la Recherche..., atura l’acció, obliga el seu Narrador a posposar els càlids ocis de l’amor i, per a sorpresa d’Albertine, li fa llançar una encesa (i agudíssima) defensa de les novel·les de Dostoievski, tot servint un grapat de les pàgines més urgents, intempestives i belles de la història de la crítica literària.

Dostoievski no es va cansar de repetir que havia sortit del capot de Nikolai Gógol, i tot i que en el prolongat primer tram de la seva obra va exhibir un talent per a la paròdia del qual mai es desprendria (almenys com a recurs), l’orquestració de les novel·les de la seva dècada prodigiosa (de 1865 a 1879: els anys de Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis, L’adolescent i Els germans Karamàzov) desborda del tot el talent d’un Gógol que va passar moltes dificultats per rematar Ànimes mortes, una novel·la més aviat plàcida.

Les grans novel·les de Dostoievski es llegeixen millor com un desafiament a les vastes extensions imaginatives de La comèdia humana d’Honoré de Balzac i del Charles Dickens de la meitat de segle (l’individu que en menys de deu anys va escriure David Copperfield, Temps difícils, El casalot i La petita Dorrit). Dostoievski aprèn d’aquests dos escriptors el potencial literari de les classes baixes, als quals aborda amb una mirada menys entomològica que Balzac i no tan idealitzada com Dickens.

Les “pobres gents” de Dostoievski són més complexes i detallades, el lector gairebé pot escoltar la seva ment i ensumar l’olor de la seva carnalitat. Al mateix temps, Dostoievski amplia el concepte d’“humiliats i ofesos” més enllà de la pobresa, per incloure-hi qualsevol que visqui turmentat (i joiós) pels dimonis del joc, l’alcohol o el desig; persones habitualment condemnades a la categoria de viciosos, i que aquí s’obren a una estranya condició dual de víctimes i agressors, recorreguts per vetes de penediment, sempre al llindar del desastre i de la redempció.

Autoenganys i dreceres

Però on sobresurt Dostoievski és en la tècnica amb la qual construeix les seves novel·les. En lloc de reservar-se un lloc privilegiat, l’autor es dissemina en una sèrie de punts de vista que es desenvolupen lliurement i s’exposen en contrapunt, de manera que cada novel·la exposa una col·lisió de parers i d’interessos que es relleven a una velocitat gairebé demoníaca i s’exposen a una profunditat mai vista.

Però hi ha més. Aquests punts de vista no són homogenis ni consistents (encara que desprenguin una coherència enigmàtica), estan plens d’autoenganys, matisos, dreceres, canvis de to, alteracions de l’opinió, contradiccions... Dostoievski és el mestre absolut de la ment a qui li cal explicar-se (i així examinar-se) de manera constant, diluint les conviccions i la responsabilitat en la marea de la vida i en el marasme del temperament. Una urgència sense fi (com podem arribar a conclusions definitives sobre nosaltres i les coses que ens interessen en un món que no deixa d’alterar-se i canviar?) inclinada al servei de les grans qüestions de la vida, que tampoc admeten una solució: la mort, la violència, el penediment, l’existència de Déu, la llibertat... Les novel·les de Dostoievski transcorren en un món que no s’atura mai: en el cor de la febre.

I, pel que fa a l’idioma, ¿escriu Dostoievski tan malgirbat com pretén Nabókov? Arnau Barios, responsable d’una traducció al català de novembre de 2019 que ja és un clàssic, Eugeni Oneguin, d’Aleksandr Puixkin, parla dels “estímuls formals” del pare de Crim i càstig: “Potser el principal és el fet de trobar una llengua tan viva en un artefacte com és una novel·la del XIX... És xocant: és clar que hi ha moltes fórmules que s’han perdut del tot, com ‘sa excel·lència’, ‘tindria la bondat de...’, i realitats que no existeixen i costen d’entendre, però al mateix temps trobem rèpliques de personatges que podríem sentir avui mateix al carrer, maneres de parlar, frases inacabades, molt expressives, orals, algun cop agramaticals... Ha de ser molt divertit traduir els immensos diàlegs torrencials de les seves novel·les”, assegura.

També té clar les dificultats de traduir-lo: “Diria que són tres: primer, diferenciar el to, deixar la veu més o menys neutra, una mica antiquada, del narrador, i fer sentir la veu diferent, vivíssima, de cada personatge; segon, desllorigar les construccions d’unes frases molt llargues, que en rus, amb les seves declinacions, queden més clares, però que en una llengua romànica correm el risc que surtin fetes un galimaties, i tercer, mantenir, quan toca, la simplicitat i la descurança de l’original, no tenir por de deixar totes les repeticions (hi són per alguna cosa), no buscar una paraula més maca en català si la del rus és d’estar per casa, per exemple”.

Impacte a Catalunya

La primera traducció de Crim i càstig a una llengua no eslava va ser la que en català va fer-ne el malaurat Andreu Nin el 1929 per a Edicions Proa. Una versió molt més fidel que les coetànies en francès i en castellà, i que encara avui circula. La salvatge interrupció que va suposar la dictadura franquista va impedir el previsible idil·li de la llengua catalana amb l’obra de Dostoievski, però encara així es tracta d’un autor bé i profusament traduït.

“La versió que Joan Sales va fer el 1961 d’Els germans Karamàzov és un monument literari. Ara acaba de sortir un nou Crim i càstig, del Miquel Cabal, traductor excel·lent, que no ha fallat. Les traduccions de les grans novel·les de Dostoievski per part de Josep Maria Güell, que afrontà L’idiota, Dimonis i L’adolescent, són una gesta heroica, però no sé fins a quin punt conserven el to cru que deia”, repassa en primera instància Barios les versions del geni rus a la llengua que va normativitzar Pompeu Fabra.

Si es tracta de literatura catalana i Dostoievski, cal anar a parar a Sales. Però com recorda Jordi Marrugat, professor-lector Serra Húnter de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, hi ha molt més: “La dècada de 1920 comença amb el centenari del naixement de l’autor rus, i és justament la dècada del debat més gran que hi ha hagut sobre la novel·la a Catalunya i, en aquest context, Dostoievski és una presència constant, en articles de gent com Domènec Guansé, Armand Obiols o Josep Pla”.

En aquest debat, creu Marrugat que “quan retornen al camp de la novel·la els autors modernistes, com Joan Puig i Ferreter, troben en Dostoievski un model per a moltes de les qüestions que plantegen... També té molt de Dostoievski al darrere la tendència psicologista d’un Carles Soldevila o, encara de manera més evident, la d’un Miquel Llor”, cita. Des de llavors, sosté l’expert, l’aparició de nous narradors als anys trenta que prenen com a referents Dostoievski i, en general, altres autors russos podria fer plantejar “una tendència russòfila en les lletres catalanes, que té el màxim exponent en Sebastià-Juan Arbó”.

S’arriba, així, als anys de formació de Sales, que va dedicar bona part de la seva vida a l’escriptura gairebé sense fi d’una de les grans novel·les del segle XX en qualsevol idioma, Incerta glòria, íntimament vinculada a Dostoievski. Tot i que un cop esqueixada d’El vent de la nit (amb la qual comparteix personatges, a l’estil de l’Ulisses i el Retrat de l’artista adolescent de James Joyce, però en un to estilístic i moral gairebé oposat) Incerta glòria exhibeix una estructura més ben travada que qualsevol dels vendavals imaginatius de Dostoievski (a qui mai se li hauria acudit completar els buits de la primera part de l’obra de Sales amb la veu de la Teresa, un triomf de la modulació femenina; ni desplaçar la resolució de la trama al testimoni d’un fan, Cruells, el personatge menys febril de la novel·la), la inspiració en els recursos de Dostoievski és indubtable: l’autoexamen dialogat amb el qual Sales esplaia els seus personatges, els seus múltiples sortints canviants, la tirallonga verbal per indagar els aspectes més espirituals i mundans de l’ésser humà (el gust per l’escatològic, màgica paraula capaç d’encapsular en menys de dotze lletres Déu i la merda), i sobretot, l’empenta expressiva i el domini sobre l’alquímia de la imaginació que permet a un escriptor transformar-se en un ventall ampli de ments diverses.

I després de Sales, què? Perviu la influència de Dostoievski en la literatura catalana actual? Barios explica com està la seva reputació a Rússia: “Si ressona en totes les literatures, en la russa actual encara més. Com a tot arreu, però, també hi ha qui el posa en dubte: la crítica de Nabókov ha fet molt de mal. L’amor o l’odi cap a Dosto semblen una manera de posicionar-se entre dos pols: el més esteticista i el més estripat. Els millors, com els contistes Liudmila Petruixévskaia o Maksim Óssipov, o també la Nobel Svetlana Aleksiévitx, s’han deixat influir, han tret tot el que volien de Dostoievski i hi han trobat un gran equilibri”.

Marrugat avalua aquest corrent “de dubte” dins les lletres catalanes: “El fet que Dostoievski quedi tan ben identificat amb la narrativa psicologista fa que sigui també un referent cabdal a l’hora de parodiar el gènere novel·lístic”, apunta. I reprèn el fil historicista: “Una altra de les posicions construïdes als anys vint en aquell debat sobre la novel·la fou la de la paròdia del gènere, que pot representar Francesc Trabal; Mercè Rodoreda la segueix en els seus inicis, i Pere Calders la duu fins a les últimes conseqüències amb una obra mestra com Ronda naval sota la boira, on es pot identificar la paròdia dels mecanismes de l’ànima humana establerts per la novel·la russa i especialment per Dostoievski”.

L’escriptora i crítica Xénia Bussé defensa la importància de Dostoievski per a la seva generació, la dels nascuts a mitjan anys setanta. “Dostoievski va inventar un bisturí literari/moral que ha esquinçat entranyes de punta a punta d’Europa des dels temps en què ell va viure. Per a gent de la meva edat, Dostoievski era una de les etapes del viatge en la construcció de la biblioteca particular i també de la memòria particular; potser ara la gent jove no el té tan present. Potser els escriptors més joves o els que volen ser una mica marcians optin per fer fàstics del que són les substàncies humanes des que el món és món, i que Dostoievski va saber explicar tan bé. Però per poder-ne renegar d’una i altra cosa l’has d’haver conegut abans”. Barios s’atreveix a apuntar el rastre actual en alguns noms: “D’entre els escriptors vius, des de Sales hi ha una línia dostoievskiana que, llegint Toni Sala, Sebastià Perelló i Manuel Baixauli, costa no veure’n les traces”.

I més enllà de Rússia i de la literatura catalana? La Trilogia de Jesús, una mena d’evangelis apòcrifs, creuats amb la transmigració de les ànimes, on el premi Nobel J. M. Coeetze juga a alterar les convencions de la ficció i les coordenades dels textos sagrats. La novel·la té el seu propi diable, que apareix en forma d’un home bru i pilós, conserge d’escola, assassí confés per passió de la dona del seu patró, loquaç incansable, excessiu, planyívol i superb, intel·ligentíssim i risible, afecte a la confessió i a l’actoexamen permanent, que es menja l’escenari i s’apodera de la novel·la, i que respon al nom de Dimitri. Quin nom millor per batejar aquest emblema de la patètica i noble xerrameca humana que el del més gran dels germans Karamàzov? No ha de sorprendre: dos-cents anys després del seu naixement, Dostoievski se segueix mostrant com el mestre de la intensitat i de l’excés.