L’assalt al Capitoli i el malestar de la política

Trump menteix de manera compulsiva, però no enganya. Va dir que portaria el seu combat contra el resultat electoral fins a l’últim moment i va enviar una munió dels seus a assaltar el Capitoli. Els que, quan va arribar al poder, pensaven que el pes de la púrpura el calmaria, van llegir malament el personatge. Un dels seus biògrafs, David Cay Johnston, diu que “no és un home que provi d’entendre com el perceben els altres. Més aviat menysprea els qui no el veuen tal com ell es veu a si mateix”. Necessita, per tant, que els qui s’han deixat arrossegar pel seu espectacle de falses veritats, ressentiment i venjança no l’abandonin, perquè la ferida al seu narcisisme es faria insuportable. Per això els incita a la baralla. És el seu caràcter. La seva manera d’estar al món. D’aquí ve la seva irritació quan alguns dels seus servils acompanyants d’aquests anys, com el vicepresident Mike Pence, abans de creuar una frontera que podia fer-los fora de l’espai institucional, li han dit prou. “L’única cosa important”, deia Trump, “és la unificació del poble, perquè la resta de la gent no compta”. I qui és el poble? Els que el perceben tal com ell s’agrada i creuen que arribarà fins al final. I així ha estat, tot i que ha quedat varat per la resistència de la ciutadania que va votar massivament i de les institucions americanes.

Amb l’assalt al Capitoli, els ciutadans dels Estats Units han vist profanat el mite col·lectiu de la democràcia americana. Una ferida que trigarà a tancar-se. El partit republicà s’ha vist obligat a tornar a les vies institucionals, després d’haver-lo acompanyat en el deliri. Parafrasejant Judith Butler, Trump “és un nen que deixa anar la seva ràbia” i els republicans no han estat “l’adult al seu costat per renyar-lo”. Trump és incorregible perquè és d’un sol registre: el seu, i res que vingui dels altres el penetra. I, malgrat tot, d’aquest vergonyós xoc final n'hauria d’aprendre el que no ha entès durant quatre anys de mandat: que, en paraules de David Cay Johnston, “els empresaris, com sovint fa Trump, poden menysprear les persones i continuar amb la seva vida. Els presidentes, però, no gaudeixen d’aquesta prerrogativa. Han de bregar amb forces sempre presents que no estan sotmeses al seu control”. La venjança és l’objectiu de l’acció, aquest és el principi de vida que Trump va predicar en innombrables actes públics abans de ser president. És improbable que l’esperit de revenja l’abandoni. El problema de fons és que l’herència de Trump casa bé amb el signe dels temps.

L’estrepitós balanç del període Trump exigeix una reflexió col·lectiva (i no només als Estats Units, sinó a molts països com el nostre en què creixen els seus epígons). No és un accident. És l’expressió d’un moment en què la política busca el seu lloc en l’actual mutació del capitalisme i no el troba. Per això hi ha tanta gent disposada a seguir un impostor d’aquesta envergadura, que com tota l’extrema dreta especula amb el descrèdit del sistema.

Com ha dit Wendy Brown, el vot de Trump “és una mescla, una composició heteròclita, que no tradueix una adhesió incondicional: ocupació, armes, baixada d’impostos, prohibició de l’avortament, supremacisme blanc, antifeminisme, islamofòbia, nacionalisme, fre a la immigració”. És a dir, una suma de raons o motivacions de gent amb interessos i posicions diversos que no configuren un bloc tancat. Entre ells, ciutadans als quals la dinàmica del capitalisme condemna a sentir-se superflus i que són terreny fèrtil per a les mentides, les teories conspiratives i el ressentiment, quan l’horitzó personal s’enfosqueix i ningú ofereix perspectives de futur. Trump ha especulat amb ells, mentre que la resta responien a la necessitat de canvi amb un immobilisme tràgic: no hi ha alternativa.

Trump se n’anirà, però aquesta experiència no quedarà com una anècdota. La polarització no és casualitat. És la conseqüència d’una fase del capitalisme que ha deixat molta gent desconcertada i desemparada que busca reconeixement desesperadament. Per què hi ha tants ciutadans que se senten exclosos i busquen la redempció en l’autoritarisme i en l’odi? Arrossegades per la quimera del creixement, la jerarquia dels diners i les trampes de la meritocràcia, les democràcies han perdut l’alè, s’han estancat. No n’hi ha prou amb condemnar l’assalt al Capitoli, o la política recupera el pols o la societat quedarà als peus de la impostura de l’autoritarisme postdemocràtic.