La intuïció de Fina Miralles

Fina Miralles va ser una de les artistes més interessants i personals del grup conceptual català que va operar com a tal entre el 1971 i el 1980 aproximadament. Ara el Macba li dedica una retrospectiva que recomano però sobre la qual ve a tomb matisar algunes qüestions historiogràfiques i museogràfiques. En un text lleugerament pedant en el catàleg (on es parla de “gramàtiques curatorials”, “llimbs hermenèutics” o “historiar els axiomes”), Valentín Roma ve a dir que l’obra de l’art conceptual català no ha estat estudiada en el seu context, ni en relació amb altres disciplines coetànies, sinó categoritzada, rescatada i “museïtzada”. I en això, com ja vaig escriure fa força anys, té raó.

Más información

Art, vida i natura de Fina Miralles

El Macba, en concret, ha aïllat els components de l’art conceptual com a individualitats o grups totalment homogenis (Grup de Treball), quan en realitat érem un grup amb diferències ideològiques notables i amb visions molt dispars del que havia de ser l’art respecte a la societat. Dic “érem” perquè vaig ser companya de ruta de tots ells durant aquell període i recordo perfectament les particularitats de cada nucli, que breument poden resumir-se així. Existia el Grup de Treball, amb una plètora d’artistes excel·lents (Francesc Torres, Jordi Benito, Àngels Ribé, Francesc Abad, Eulàlia Grau…), que tenia com a objectiu qüestionar la noció mateixa de l’art o denunciar el seu mercantilisme, i que expressava la seva voluntat política amb manifestos i comunicats. Carles Hernàndez-Mor escrivia molts dels textos, però Pere Portabella, en les reunions de l’Institut Alemany a les quals tots assistíem, actuava com a comissari polític amb els seus grans discursos, intentant que els joves ens féssim membres del PSUC. Antoni Mercader, com a secretari, prenia acta de tot plegat. Com un grup a banda hi havia Ferran Garcia Sevilla i Ramon Herreros, molt propers al col·lectiu anglès Art & Language i a la filosofia analítica. I llavors hi havia el grup integrat per Fina Miralles, Jordi Pablo i Pep Domènech, que va trobar en la creativitat popular del folklore català, estudiat al Costumari Català de Joan Amades, grans semblances amb les seves pròpies investigacions.

Les discussions –de vegades molt vehements, però amb moltes amistats creuades entre els grups– se centraven a si privilegiar la política –tots érem antifranquistes– o bé un treball més subjectiu, formal, o no directament activista. Però com que estàvem sota una dictadura abominable, que empresonava i torturava els seus dissidents, alguns dels artistes que no eren del Grup de Treball també van fer obres directament polítiques. No només per la qualitat inherent al seu treball, sinó també per aquest motiu, quan vaig ser la comissària de la Biennal de París, el 1977, vaig escollir Fina Miralles, García Sevilla i Jordi Pablo per representar el nostre país. Miralles va mostrar la seva impressionant Tres esquemes de mort artificial, on apareix una correlació formal entre la creu del Valle de los Caídos, l’home que estan a punt d’afusellar al quadre El 3 de mayo en Madrid, de Goya, un nen castigat amb els braços en creu i un detingut polític que serà ajusticiat. I García Sevilla hi va mostrar la seva obra sobre l’assassinat de Carrero Blanco.

Des de fa un temps hi ha una tendència a analitzar l’obra de Fina Miralles sota l’òptica feminista

Des de fa un temps hi ha una tendència a analitzar l’obra de Fina Miralles sota l’òptica feminista. Això és evident a Standard, on l’artista, en una cadira de rodes i emmordassada, va contemplant imatges que fan referència a l’educació patriarcal que ens van imposar sota el franquisme. Les imatges de Miralles enterrada en la terra, en les pedres, invisible entre les herbes o tancada en una gàbia com altres animals també es podrien interpretar com una crítica a la invisibilitat de la dona en la nostra societat. “No, no era una denúncia”, em va contestar quan vaig preguntar-l’hi. Miralles s’enterrava a si mateixa, i Maite Garbayo-Maeztu ho ha llegit com una “no acceptació del seu cos” però també es fonia amb la natura, un altre dels seus grans temes. Perquè existeix un panteisme i un animisme evidents en el seu ideari vital: “Jo abraço un arbre, faig un petó a una pedra, acaricio la brisa de la tarda, em submergeixo en l’aigua d’un riu, perquè els estimo, i llavors soc arbre, pedra, vent, riu i amor”, va dir l’artista. En fi, totes les lectures que s’han fet de l’obra de Miralles són vàlides, perquè la grandesa d’un bon artista és la de crear una imatge o una acció que es pugui llegir des de múltiples perspectives i com una reflexió sobre l’ésser humà, sobre el món existent i fins i tot sobre el que vindrà. I transcendeixen la seva experiència subjectiva per esdevenir quelcom universal.