Andreu Manresa

El empresario balear, fallecido este martes a los 89 años, erigió desde Palma la actual primera hotelera española

Alguns menjars de les darreries de la tardor i de l’hivern tancat solen ser curiosos i rotunds, una delícia per qui els estima

Millor llises, sense farcir, i tallades a tisores -descordant l’espiral- des de la cua a l’ull. I el millor bocí, un forc, de la cua, cruixent

La calidad y singularidad de las comidas se reafirmaban por el orígen y presencia, en la confianza que generaban, sin marca ni rituales

La qualitat i singularitat dels menjars es reafirmaven per l’orígen i presència, en la confiança que generaven, sense marca ni rituals

L’embotit mallorquí és històric i contemporani per la seva reiteració, gairebé rutinària, obsessiva entre els addictes

Miquel Villalonga Maimó ha fet néixer una joia formatgera, Bordall, després de la mort tendre i tràgica, per joveníssima i sobtada de Mai Grimalt, la formatgera anarquista

Camilo José Cela i Pere Quart, per separat a Sa Pobla, en dos indrets i anys distints, els serviren rata rostida al plat. Un en feu propaganda i la tastà -sembla- i l’altra esquivà l’envit

Xisco Moranta, líder absolut de la pastisseria de Mallorca, finí als 83 anys

No es una moda ni una guía. Puede ser una idea de la cocina, platos que son la identidad de un lugar, de un concepto estable y dinámico, socialmente arraigado

No són modes ni guies. Parla’m d’una idea de la cuina, d’aquells plats que són la identitat d’un indret, d’un concepte estable i dinàmic, socialment arrelat

El vigor de la herencia fugaz e irrevocable de la payesa libertaria Maria Francisca Sitges Grimalt

Un compromís i implicació en iniciatives col·lectives crítiques d'arrel anarquista i llibertària, vinculades al món de l'agroecologia

Entre cocinillas y usuarios sin pretensiones la complicidad es fácil, aparece el deseo de probar y la búsqueda de una comida menos grasa, en aras a la dietética

Un dels molts nous utensilis que ha esdevingut una moda a les cuines

Un arroz de carcasas, guisado en la periferia de Palma, es uno de los mejores bocados que recuerda Guillem Perelló

Són un accent de la gastronomia illenca, una dada particular d’identitat, franquícia de la Mediterrània

Podría ser el bocado franquicia del Mediterráneo, sin fronteras culturales ni vetos de rigor confesional

El pa amb oli és una comunió pàtria amb el país i el paisatge, la terra i el mar: blat, oli i sal

Podría ser lápida, postal o ‘souvenir’ comestible de lo que fue un sabor de la geografía organizada del país

El cerdo gruñe, chilla, gime entre estertores y un hombre central, el propietario, dirige y ejecuta el rito ancestral

Domina al negoci públic un peix fàcil, comercial, uniforme, criat en gàbies amb pinso: llobarro, orada, rèmol

Ecos de una tarta excepcional que hace dos generaciones se obraba en ca Na Mosca

Memòria esquiva d’un realista pastís meravella que feien a Ca na Mosca fa dues generacions

Una agricultura popular fijó una mesa con repetición de sopas de pan con verduras y legumbres, sin apenas carne. Mientras George Sand o Gaston Vuillier denostaron especias o la ensaimada, Pla y Rusiñol elogiaron ese dulce

Els preturistes romàntics, alguns refugiats, també funcionaris colonials o esporàdics espies camuflats, van ajudar a construir una façana social polièdrica, poderosa i mitificada i, sempre, arrebossada de tòpics

La mesa recibe granadas, sandías, pimientos asados, sobrasadas, tomate, con sus sabores tan diversos

Un arròs ha de ser saborós però subtil, no gras, oliós; perfumat, untat amb els gustos que se suposa han sintetitzat en el brou i en la cocció

On està escrit que s'han de tastar quasi sempre olives trencades (amargues), rava, fonoll marí o tàperes salades adobades en vinagre? Per què hi ha passió sense fre pel mínim peix ‘raor’ o per la blava i seca llampuga?

Un arroz debe ser sabroso, pero sutil, no graso, aceitoso; perfumado y envuelto con los gustos que han sintetizado

Les albergínies farcides, un menjar ritual, delicat, mediterrani, un homenatge a una gent i una illa que s’esvaeixen